L’Almagest de Toomer

La traducció de referència actual de l’Almagest de Ptolemeu és la que va fer als anys vuitanta G.J. Toomer: Ptolemy’s Almagest. Al mercat trobem actualment l’edició de Princeton University Press de 1998. Segons Nature, la versió anotada de Toomer és la millor que s’ha fet mai en cap llengua.

 L’edició de Princeton University Press de 1998 de l’Almagest 

de Ptolemeu de G.J. Toomer. A la portada veiem un instrument similar 

a l'instrument horoscòpic de Ptolemeu que descriu a l'inici del llibre V. 

Posteriorment s'anomenà astrolabi i avui esfera armil·lar.

L’edició de Princeton es tracta d’un volum en rústica de 694 pàgines amb pròleg d’Owen Gingerich, professor d’història de l’astronomia de Harward i astrofísic del Smithsonian, que va ser qui al 1953 va proposar afegir NGC 3556 i NGC 3992 al catàleg Messier com a M 108 i M 109, després de decobrir que Messier els havia observat el 1781 però no els havia anotat al catàleg.

Tornem al Toomer. Després de l’addenda i corrigenda i el prefaci de 1982, una breu introducció de trenta pàgines ens situa l’obra i la traducció, explicant algunes claus essencials per a la comprensió del text. La resta de volum és la traducció a l’anglès dels tretze llibres de l’Almagest prenent com a base el text grec establert per Heiberg a finals de segle XIX, però amb centenars de correccions sobretot numériques basades en l’anàlisi de manuscrits grecs, aràbigs i llatins. Acaba amb els apèndix, llista d'esmenes al text de Heiberg, bibliografia i índex.

Només hi ha dues traduccions de l’Almagest a l’anglès, la de Toomer i la que va fer R. Catesby Taliaferro a mitjans del segle XX, també a partir del text grec de Heiberg. La podem trobar al volum 16 de la col·lecció Great Books Of The Western World de l’Enciclopèdia Britànica. En aquest volum hi ha també les traduccions a l’anglès de Charles Glenn Wallis del De revolutionibus orbium coelestium de Copèrnic i de l’Epitome i l’Harmonices de Kepler. Pel que fa a l’obra de Ptolemeu, aquest volum només té interès si ja es disposa del Toomer.

Per a l'estudi i l'observació astronòmica de les taules d’estrelles de Ptolemeu dels llibres VII i VIII de l’Almagest, i per tant d’Hiparc i anteriors, un complement indispensable és The History of Ptolemy’s Star Catalogue de Gerd Grasshoff, publicat per Springer-Verlag el 1990.

El planisferi virtual Almagest Stars de l’Ernie Wright es basa en quatre versions del catàleg d’estrelles de Ptolemeu. El catàleg cat1 és el de Grasshoff, que es basa en les taules d’estrelles del text de Toomer.

Almagest Stars, d’Ernie Wright

Almagest Stars és un planisferi digital on es poden projectar quatre versions del catàleg d’estrelles de l’Almagest de Ptolemeu sobre el fons d’estrelles del Bright Star Catalog  de Yale. És una eina bàsica i ideal per a iniciar-se en la història del coneixement del cel d’èpoques gregues i aràbigues. En ser les estrelles d’Hiparc i Ptolemeu són les estrelles importants que veurem a ull nu.

La numeració de la taula d’estrelles és la del The Catalogues de 1835 de Francis Baily, una de les obres històriques de referència.

Captura de pantalla  del planisferi virtual Almagest Stars d'Ernie Wright. 

Mostra la constel·lació d'Escorpí segons la taula d'estrelles de Grasshoff (1990) calculada sobre la versió de l'Almagest de Toomer (1998).

Almagest Stars és una aplicació senzilla però rigorosa i potent. No cal insta·lar-la, s’obre el zip, s’executa i ja està funcionant. Porta de sèrie quatre catàlegs d’estrelles en fitxer de text equivalents a quatre versions de la taula d’estrelles de l’Almagest, basada en la taula d’estrelles d’Hiparc. A més, porta un catàleg d’estrelles de fons, el BSC (Yale Bright Star Catalog). Tots els comandaments són per teclat. 

Dorrit Hoffleit (1907-2007), l'ànima del Bright Star Catalogue de Yale

Encara que en els més de setanta-cinc anys de dedicació a l'astronomia va obrir molts camins, Ellen Dorrit Hoffleit serà recordada sobretot per la seva obra de referència, el Yale Bright Star Catalogue (BSC), d'ús comú en astronomia, astrofísica i referència en història dels catàlegs d'estrelles.

El 1930, amb vint-i-tres anys, Dorrit Hoffleit col·labora amb la AAVSO (American Association of Variable Star Observers) i treballa com ajudant de recerca al Harvard College Observatory sota la direcció de Harlow Shapley. El 1938 es doctorà a Radcliffe i el 1948 és contractada com a astrònom a Harward.

Després de vint-i-cinc anys a Harward, el 1956 va a Yale on treballarà més de cinquanta anys, molt més enllà de la seva jubilació el 1975.

A partir de 1941 va començar a col·laborar en una revista que acabava d'aparèixer, anomenada Sky&Telescope. Al 2007 li dedica aquest article on en podem veure fotografies del doctorat i de la celebració del cent aniversari.

Encara que la seva obra més coneguda és el Bright Star Catalogue, va treballar en altres grans obres com el The General Catalogue of Trigonometric Stellar Parallaxes, amb la mesura acurada de 8112 estrelles, base de l'estudi de la cinemàtica de la Via Làctia, a més de treballar en variables, història de l'astronomia, etc. Va tenir un gran protagonisme en la potenciació de la dona en el món de l'astronomia, entre finals de la dècada dels anys 50 i finals dels 70 durant els estius feia cursos per a universitàries al Maria Mitchell Observatory de la Nantucket Island a Massachusetts. Onze de les seves alumnes d'estiu van fer el doctorat en astronomia.

El 2006-2007 la universitat de Yale va celebrar el seu cent aniversari amb un Simposi: The Hoffleit Centennial: A Year of Celebration. Hi podem veure fotografies de diferents èpoques.

La AAVSO, a la seva pàgina sobre el Simposi, té fotografies, presentacions i videos de l'astrònoma que va treballar en variables més de setanta anys.

Trobarem informació sobre la biografia de la Ellen Dorrit Hoffleit en aquest article de la AAS (American Astronomical Society)

Al ADS trobem diferents articles que en parlen.     

Com a historiadora va publicar la història de l'astronomia a Yale. En aquest article en veiem un resum.

A Misfortunes as Blessings in Disguise: the Story of My Life, escriu la seva autobiografia, que publica la AAVSO.

Aquí podem veure una entrevista en video del 2006.

L’edició de Peters i Knobel del catàleg d’estrelles de l’Almagest

Als llibres VII i VIII de l’Almagest de Ptolemeu hi ha les taules d’estrelles agrupades segons les constel·lacions ptolemaiques, amb posició i magnitud.

El 1817, Delambre fa un exhaustiu estudi de l’Almagest i al 1843 Francis Baily publica el Catalogues of Ptolemy, Ulugh Beigh, Tycho Brahe, Halley, Hevelius, deduced from the bests Authorities, amb voluntat de canonització, començant per numerar les estrelles de les taules i determinant la correspondència de cada estrella amb la numeració de Flamsteed i la denominació de Bayer. A partir d’aquest moment, tots els historiadors seguiran la numeració de Baily en els estudis històrics sobre taules d’estrelles antigues, incloses les d’estrelles nebuloses que donaran lloc als catàlegs de nebuloses i cúmuls.

 Fotografia del Dr. Peters. Frontispici de l’exemplar del Peters-Knobel

de la Universitat de Toronto, digitalitzat per Microsoft Corporation

En aquest context, tant el Dr. Peters com  Knobel inicien per separat els seus estudis del catàleg d’estrelles de l’Almagest cap al 1876 o 77, sense saber que els dos estaven treballant en el mateix problema. A l’últim quart del segle XIX el coneixement comença a ser ja global dins Europa i el Dr. Peters inicia una cerca sistemàtica de manuscrits de l’Almagest. Arribarà a examinar i comparar acuradament les taules d’estrelles de més de vint-i-cinc manuscrits, essencialment de còdex de l’Almagest de diferents origens i traduccions, a més de tres còdex parisins de les taules d’Ulugh Beigh. El 1890 mor el Dr. Peters, i després d’una llarga història, al cap de més d’un any, Knobel pot accedir finalment als documents del Dr. Peters. La anàlisi sistemàtica de les taules dels manuscrits estudiats pel Dr. Peters es completa ara amb la anàlisi dels més de trenta als quals pot accedir Knobel, entre ells, nou còdex de l'Ulugh Beigh, deu de l'As Sufi i un del Nassir Al Din Al Tusi, a més de diferents Almagests. Entre els dos hauran analitzat més de cinquanta-cinc còdex.

La comparació de les posicions dels estels amb les dels catàlegs de Piazzi va permetre la determinació acurada de les estrelles, les posicions i el càlcul dels errors.  Continuava la cerca del catàleg d’Hiparc, amagat dins del de Ptolemeu.

Les magnituds es van comparar amb les del catàleg Harvard Revised Photometry, precursor del BSC de Yale, dues referències per a l'observació a ull nu.

El 1915, The Carnegie Institution of Washington, publica finalment el Ptolemy’s Catalogue of Stars: A Revision Of The Almagest, del Dr. Peters i de Knobel.

Portada del Peters-Knobel. (Digitized for Microsoft Corporation

by the Internet Archive in 2008. From University of Toronto)

A la xarxa es poden trobar accessos a diferents exemplars, com el de la Universitat de Toronto, digitalitzat per Microsoft.

El planisferi virtual Almagest Stars d'Ernie Wright, eina bàsica de l'observació de camp de les estrelles de Ptolemeu i Hiparc, utilitza quatre versions del catàleg de l'Almagest. L'arxiu Cat2 conté les dades de Peters-Knobel. Aquests catàlegs tenen format .txt i es poden editar, canviant les dades a la nostra conveniència.

La traducció a l'anglès de l’Almagest de R. Catesby Taliaferro

La primera traducció a l’anglès de l’Almagest de Ptolemeu és de R. Catesby Taliaferro, de la primera meitat de segle XX. Aquest text és al volum 16 de la col·lecció Great Books Of The Western World de l’Enciclopèdia Britànica, realitzada amb la supervisió de la Universitat de Chicago.

Aquest llibre de 1085 pàgines conté també les traduccions a l’anglès de Charles Glenn Wallis del De revolutionibus orbium coelestium de Copèrnic i de l’Epitome i l’Harmonices de Kepler. El trobem fàcilment al mercat de segona mà, al 1980 ja se n’havien fet vint-i-tres edicions.

R. Catesby Taliaferro signa la introducció de tres pàgines i escaig el 1946 i l’edició és de 1952. La traducció la fa a partir del text grec de Heiberg. Al volum només es presenta el text anglès.

La traducció de referència actual és l’altra traducció en anglès, la de G. J. Toomer, de 1982, basada també en el text grec establert per Heiberg.

Robert Catesby Taliaferro (1907-1989 segons la wikipèdia) va traduir a l’anglès diferents textos de referència grecs i llatins, com els Elements d’Euclides, textos d’Apol·loni sobre seccions còniques, obres de Plató, de Sant Agustí, etc., a més de l’Almagest de Ptolemeu.

La traducció de l’Almagest de Taliaferro devia estar molt avançada o completa a finals dels anys trenta ja que trobem cites de l’estil: "Ptolemy, Claudius. Mathematical Composition (Almagest). translated from the Greek text of Heiberg by R. Catesby Taliaferro. Annapolis, MD: St. John's University, 1938."

A més, al WorldCat trobem la cita bibliogràfica d'una còpia mecanoscrita:

Mathematical composition (Almagest), Ptolemy; J L Heiberg; R Catesby Taliaferro

[Annapolis] ©1938-

Classics of the St. John's program. Paged continuously. Reproduced from type-written copy.

[Vol. 1] translation of book 1-5, 7-9, chapt. 6. , v. tables, diagrs. 29 x 23 cm.

Translated into English from the Greek text of Heiberg. Copyright by R. Catesby Taliaferro.

Biblioteca colaboradora: University of Michigan

Observació de les estrelles de l’Almagest de Ptolemeu

Als llibres VII i VIII de l’Almagest hi ha les taules d’estrelles de Ptolemeu. L’eina més útil per iniciar-se en l’observació de camp de les estrelles de les taules de l’Almagest és l’aplicació virtual Almagest Stars de l’Ernie Wright, un planisferi virtual que inclou quatre versions de les taules d’estrelles de l’Almagest i un catàleg de referència, el BSC de Yale, de la Dorrit Hoffleit.

Podem visualitzar directament en txt els quatre catàlegs ptolemaics de l'Almagest Stars, però per treballar amb el BSC de Yale necessitem un visor com el BSC Viewer d'Alcyone.

Si volem treballar al camp directament amb un text antic de Ptolemeu és molt útil algun dels facsímils del Liechtenstein de 1515 que són a la xarxa, ja que té el text en llatí i les taules d’estrelles se segueixen amb facilitat.

Si volem treballar sobre una versió moderna de l’Almagest podem fer-ho amb la referència actual, la traducció a l’anglès, anotada, de G. J. Toomer: Ptolemy’s Almagest. L’edició actual és la de 1998 de Princeton University Press.

Només hi ha dues traduccions a l'anglès, la de Toomer i la de R. Catesby Taliaferro, que és la primera que es va fer.

Tant la versió de Toomer com la de Taliaferro contenen només el text en anglès. Si volem treballar  amb una versió amb doble text, la manera més còmoda és fer-ho amb algun dels exemplars que hi ha a la xarxa de l’edició d’Halma, que conté en paral·lel a doble columna el text en grec i en francès.

Pel que fa a les taules d’estrelles de l’Almagest, a més de totes les dels documents anteriors, podem trobar a la xarxa l’edició de Peters-Knobel de 1915.

El treball més avançat fins a la data és The History Of The Ptolemy’s Star Catalogue, de Gerd Grasshoff, de 1990, que cerca dins les taules de Ptolemeu els catàlegs anteriors, com el d’Hiparc, amb mètodes d’anàlisi estadística.

Per avançar en el coneixement de les taules de l’Almagest, a més dels treballs anteriors, cal anar als de Kunitzch, Gingerich, Pickering, Samsó, i altres.

El planisferi virtual Almagest Stars conté quatre versions de les taules de Ptolemeu, a més de la de referència. La primera versió és la del treball de Toomer amb modificacions segons la taula final del treball de Grasshoff. La segona versió és la del Peters-Knobel, la tercera la de la versió en alemany de Manitius i la quarta les variacions de Pickering.

Com en altres treballs històrics, la numeració és la de Baily.

Astronomy before the telescope, editat per Christopher Walker 

El 1996, Christopher Walker, Deputy Keeper al Department of Western Asiatic Antiquities del British Museum, va coordinar Astronomy before the telescope, editat per The Trustees del British Museum.

En 352 pàgines, presenta disset articles d’història de l’astronomia en diferents civilitzacions i èpoques, elaborats per estudiosos i autoritats acadèmiques de cada tema. El pròleg és de Patrick Moore.

Continguts

Clive Ruggles: Archaeoastronomy in Europe.

Ronald A. Wells: Astronomy in Egypt.

John Britton and Christopher Walker: Astronomy and Astrology in Mesopotamia.

G. J. Toomer: Ptolemy and his Greek Predecessors.

T. W. Potter: Astronomy in Etruria and Rome.

Alexander Jones: Later Greek and Byzantine Astronomy.

J. V. Field: European Astronomy in the First Millennium: the Archaeological Record.

David Pingree: Astronomy in India.

David A. King: Islamic Astronomy.

Olaf Pedersen: European Astronomy in the Middle Ages.

N. M. Swerdlow: Astronomy in the Renaissance.

G. L’E. Turner: Late Medieval and Renaissance Instruments.

Colin Ronan: Astronomy in China, Korea and Japan.

Anthony E. Aveni: Astronomy in the Americas.

Brian Warner: Traditional Astronomical Knowledge in Africa.

Wayne Orchiston: W. Australian Aboriginal, Polynesian and Maori Astronomy.

F. Richard Stephenson: Modern Uses of Ancient Astronomy.

El 1997, David W. Hughes en va fer una ressenya al Journal of the British Astronomical Association, vol.107, no.1, p.41